La vesprada-nit del dissabte previ a la Crida fallera vaig eixir a pegar una volta pel poble, sense cap pretensió. Però en arribar a la plaça Major ja vaig notar que no era un dissabte qualsevol. A la primera colla de joves que em vaig trobar, fallers de la comissió, el primer que em digueren, quasi a l’uníson, va ser: “Tenim unes ganes de Falles que no podem més”.
Un poc més avant, altra gent també fallera, repetia la mateixa frase: “Ja tocava”, “Quina il·lusió”, “Enguany les agafem amb més força que mai”. No era només una expressió feta. Era una necessitat compartida. Eixes ganes contingudes durant mesos, eixa espera pacient mentre el calendari avançava lentament cap a març.
La Crida és sempre el tret d’eixida simbòlic, el moment en què deixem de parlar en futur i comencem a viure en present. I a Algemesí es nota d’una manera especial. Les nostres Falles tenen eixe punt de poble on tots ens coneixem, on cada monument és també un tros de la nostra història compartida. No són només dies de festa; són mesos de treball silenciós als casals, de reunions que s’allarguen, de decisions preses amb estima i debat.
Per experiència, puc dir que les ganes no apareixen de sobte el dissabte abans de la Crida. Les ganes es couen a foc lent. Comencen quasi l’endemà de Sant Josep, quan encara tenim el fum a la roba i ja estem pensant com superar-nos l’any següent. Però és cert que hi ha un moment en què tot esclata. I eixe moment, per a mi, és eixa vesprada prèvia en què el poble vibra diferent.
Les converses canvien de to. Ja no parlem “si tot va bé” o “quan arriben les Falles”, sinó que parlem en present: “Dissabte és la Crida”, “Ja està ací”, “Preparats?”. Els carrers semblen més vius, els casals més plens, les mirades més brillants. Fins i tot qui no és faller o fallera nota que alguna cosa està a punt de començar.
Les Falles d’Algemesí tenen eixa màgia de barrejar tradició i convivència. Són pólvora i són música, però també són germanor. Són els esmorzars improvisats, els nervis abans de la plantà, les mans brutes de treballar pel monument, les rialles compartides fins a altes hores. I tot això comença amb unes paraules senzilles però carregades de sentiment: “Tenim ganes de Falles”.
Eixa nit, tornant cap a casa, pensava que potser les ganes són el millor indicador de la salut de la nostra festa. Perquè mentre hi haja il·lusió, mentre els joves entren al casal amb la mateixa espurna als ulls que els majors, mentre repetim amb convicció que ja toca viure-les, les Falles estaran més vives que mai.
I jo, que tinc la sort de formar part de la junta, només puc sentir orgull. Orgull de veure com el nostre treball de tot l’any es transforma en emoció compartida. Orgull de formar part d’un poble que estima la seua festa. I, sobretot, orgull de poder dir, com tots els que em vaig trobar aquella nit: sí, tenim moltes ganes de Falles.